Siempre he admirado a ese tipo de gente que tiene ansia por ver las cosas con sus propios ojos, que un buen día deciden que hay que meterse entre pecho y espalda un buen montón de kilómetros porque el mundo está ahí y hay que verlo.
Eso es lo que hizo David Panxa cuando, mientras trabajaba como voluntario para una ONG en Nicaragua emprendió un viaje que le llevó a recorrer gran parte de América Latina. Por el camino conoció a Emma con quién vivió mil aventuras en su camino hacia Perú.
El viaje lo narró en Entre tres setmanes i dos anys per Llatinoamèrica un libro que autoeditado por él mismo, recoge a modo de diario sus vivencias y pensamientos mientras recorría lugares increíbles en Panamá, Ecuador, Colombia, Perú…
El libro solo está en catalán, pero aquellos que os manejéis en la lengua de Josep Pla sin duda disfrutaréis de la narración de este gran viaje. Os dejo una breve sinopsis:
Entre tres setmanes i dos anys per Llatinoamèrica és un llibre on en Panxa recull experiències curioses i fotografies de viatge. Les reflexions personals del present apareixen en tot moment però també sorgeixen preocupacions del futur i fantasmes del passat. Ho va fer i així ho ha volgut reflectir en aquest relat en forma de diari que neix a Nicaragua i finalitza a l´Amazones del Perú. Al cap d´uns mesos coneix l´Emma i a mesura que van recorrent quilòmetres, forgen alguna cosa més que l´amistat. El llibre explica com pas a pas comencen a experimentar una idea: viatjar sense pressa. La seva aventura els porta a viatjar en un veler per arribar a l´Amèrica del Sud amb un pirata com a capità. Sense GPS, ni ràdio, ni motor, ni molt menys bot salvavides. Com descobreixen el mal d´altura a l´Equador amb l´ètnia dels quítxua, com connecten amb la muntanya sagrada del Machu Picchu i com es queden bocabadats al blanc salar d´Uyuni a Bolívia. Fan del dia a dia un aprenentatge constant i sovint, quan les coses es torcen, improvisar resulta la decisió més encertada. Desplaçar-se en raid (autoestop) es converteix en una de les seves aficions i sobretot conèixer una mica més el món on vivim i la gent que l´habita. No saber com arribaran al destí següent, on dormiran o què trobaran durant el recorregut són sensacions que el sacsegen i el fan sentir lliure.
